Rap lletres gregues - woices.com

Rap lletres gregues - woices.com

Tristan et Iseut

En el cicle que s'obre amb el present article i que volem dedicar a la relació entre les obres de la literatura medieval hispànica y les de la resta de la Romania, tractarem sense entrar en massa detalls els aspectes més relevants de les obres medievals i de la importància de l'oralitat en les manifestacions artístiques de l'Alta Edat Mitjana, fins al segle XIV. Poques obres medievals poden ostentar el privilegiat èxit que va conéixer la història de Tristan et Iseut. Molts aspectes de la seva prosa van captivar ràpidament al públic europeu i han seguit fascinant els lectors de totes les èpoques. Aquests dos personatges van protagonitzar una història d'amor sense precendents fins al moment, en la literatura occidental. La plasmació d'aquesta història en document escrit a la segona meitat del segle XII s'inserta dins la tradició de la literatura cortesa de la matèria de Bretanya en llengua francesa. Val a dir que fins aleshores l'atenció la centraven les històries del món clàssic i de temes èpics, que comencen a deixar pas a narracions ambientades en el món cèltic, donat que les dinasties anglesa i gal·la s'uniren a partir del matrimoni de Godefroi d'Anjou i de Matilde d'Anglaterra. Com a conseqüència d'aquesta unió matrimonial, les influències entre ambdues nacions foren recíproques i si bé es prengué la llengua francesa com la llengua de prestigi a la cort, els temes cèltics començaren a impregnar la cultura francesa, que donà lloc a la matèria de Bretanya i dels cicles artúrics. Ja abans, des de la batalla de Hastings el 1066, les primeres llegendes cèltiques penetraren al món romànic. Els escenaris canvien, i les històries ocórren a indrets indeterminats a cavall entre Anglaterra i la Bretanya francesa, s'inclou innumerable simbologia cèltica, s'introdueix una onomàstica no romànica i es barregen els símbols cristians amb els pagans dels pobles bàrbars. S'entrellacen detalls de la cultura romànica-francesa i de la cèltica-anglesa, com es desprèn al Tristany els quatre escenaris que es descriuen: Leonis (ubicat a l'actual Escòcia), Irlanda (d'on és originària Iseu o Isolda), Cornualles (llar del rei Marc) i la Bretanya continental (on Tristany contrau matrimoni amb Iseu la de les Blanques Mans). Els elements d'ambues cultures s'arribaren a fusionar habilment, de manera que gestaren una nova concepció i una nova creació de gènesi francesa. Això, sumat a l'interès que mostrà la cort acollint nombrosos filòsofs, cronistes, poetes d'arreu afavoriren que es conrreés una literatura cortès innovadora que traspasà fronteres i s'exportà a molts indrets de l'Europa medieval. La història de Tristany i Isolda, en totes les seves versions, és la del fracàs de l'home en enfrontar-se a la societat imperant i poderosa que li dicta el seu comportament, però alhora és la del triomf de la passió per sobre les convencions i la mort. Creiem sincerament que acostar-nos a la història a partir dels textos és una metodologia molt enriquidora, especialment pel fet d'haver de revisar constantment els episodis, per tal de contrastar-los de manera fefaent. Els freqüents errors de compilació que s'han detectat en moltes obres manuscrites ens fa pensar que hi podria haver hagut un treball de compilació molt més extens que el que s'ha conservat. D'altra banda, s'ha de tenir en compte que qualsevol estudi que presenti unes característiques similars a les que volem fer constar aquí, ha de fer front a diversos impediments, entre els que es troben l'esforç d'adaptar-nos a la mentalitat i realitat social històrica i cultural de l'època en què s'emmarca l'obra. Tantmateix no podem fer una anàlisi dels textos en si mateixos perqué ens veiem privats d'accedir als manuscrits, per bé que sí podem estudiar la influència que una obra exercí en la cultura espanyola medieval a partir de les referències que es troben en altres obres. Com a model literari, la d'Isolda i Tristany és una història d'amor y de mort però, sobretot, d'amor humà i profà. La cerca de la verosimilitut i realisme per mostrar-nos una realització molt humana de l'amor. És un amor que durarà més enllà de la vida i d'aquesta mort sorgeix una font de vida. Pel que fa a la relació entre ambdues obres, val a dir que de la nostra comparació n'hem extret la lliçó de la importància que tingueren aquells pocs privilegiats que posseien el coneixement de la lectura i de les arts de narrar, els trobadors i joglars que portaren arreu de l'Europa medieval les llegendes i històries que s'explicaven a les diferents corts. Gràcies a aquestes baules que conformen la cadena del la literatura oral, que eren els joglars i trobadors, es va anar forjant una tradició literària arreu del territori de l'Europa meridional, amb les actuals Espanya, França, Italia i, fins i tot, Portugal, que anà afaiçonant una cultura europea pròpia i en molts punts comuna o coincident que explica els vincles actuals entre aquests territoris. Parlant en tota la seva extensió, si bé les històries primigènies estaven configurades sota uns paràmetres estilístics determinats i creades en un context social i cultural particulars, es varen extendre molt ràpidament i anaren influint i retroalimentant-se unes a les altres. D'aquesta manera trobem al·lusions a fets llegendaris o mencions d'històries com la de Tristany i Isolda en diferents manifestacions artístiques, ja siguin narracions, pintura, òperes o filmacions. És per això que podem afirmar que malgrat hi hagi diferents versions, els punts més importants són comuns i això és el que fa que Tristan et Iseut sigui una obra atemporal, no es sí mateixa, sino com a història d'amor, com a aplicable a diferentes llocs i moments. Aquesta confluència en els punts comuns la dota del caràcter universal que sols posseeixen les obres que parlen dels afers que atrauen l'ésser humà i que li n'estrènyen el cor: les obres de la literatura universal.

Queremos paz en el mundo www.we-want-peace.com

Unas escuetas palabras en esta época convulsa, de heridas sangrantes que creíamos cerradas, de fosas comunes que las democracias han mantenido en el olvido y en la que la ignominia del resentimiento nos hace aún más viles. La Historia, aquella párvula materia que a muchos hacía temblar o bostezar en nuestros años escolares, no es objeto de estudio para unos cuantos filántropos que se sientan a ocupar una cátedra en cada universidad. Ni siquiera se trata de una excusa para contribuir a abarrotar el currículum escolar, ni es un pasatiempo para cuantos sabios y sabiondos habitan (y destruyen, oh sí día tras día-snif-) el mundo. La Historia es una herramienta muy valiosa, que muchos han querido y siguen tratando de manipular, ocultar y recrear. ¿Qué hay más poderoso que estos gobiernos actuales ataviados de democrática vestidura bajo la cual se halla una avidez por poseer todos los recursos energéticos que la Madre Naturaleza nos brinda? La Historia debe servirnos para aprender. Aprender de los errores propios y de los ajenos, para no volver a cometerlos. Ahí radica su importancia y la necesidad de que los datos que se vierten sean veraces. ¿Cuántas veces leemos la misma noticia en medios de distinto signo y creemos haber leído un suceso absolutamente distinto? Las fosas comunes con nuestros desaparecidos en la Guerra Civil y la posguerra españolas, l@s hij@s, herman@s, padres, amig@s cuyo rastro se perdió en una comisaría bonaerense, l@s niñ@s soldado de África y América Latina, los hijos de las mujeres violadas en la Guerra de los Balcanes, tantos dejo en el tintero... por falta de espacio que resulta vergonzoso que no nos acordemos más a menudo de ellos. Resulta más fácil ahogar estas realidades que se nos antojan lejanas (?) en la mediocridad y opulencia del consumismo del siglo XXI. Todos somos víctimas de este sistema pero, sobretodo, somos culpables cultivando y abonando este sistema artificial y autodestructivo que es el capitalismo. Aquí os dejo un enlace de una nueva iniciativa apoyada por Emmanuel Jal y algunos famosos, cantantes y actores en favor de la Paz en el mundo ¡que para algo sirva la publicidad y la fama! Somos marionetas en manos de unos cientos (tal vez cientos de miles) de hombres y mujeres, de una corruptela politicastra que sólo se preocupa de su presente inmediato, parcheando los errores y maquillando sus decisiones. ¿Qué estamos dispuestos a hacer? Sed felices.

70 aniversario de la Muerte de Antonio Machado

Al olmo viejo, hendido por el rayo/ y en su mitad podrido,/ con las lluvias de abril y el sol de mayo,/ algunas hojas verde le han salido./ [...] Antes que te derribe, olmo del Duero,/ con su hacha el leñador, y el carpintero/ te convierta en melena de campana,/ lanza de carro o yugo de carreta;/ antes que, rojo en el hogar, mañana/ ardas, de alguna misera caseta/ al borde de un camino;/ antes que te descuaje un torbellino/ y tronche el soplo de las sierras blancas;/ antes que el río hacia la mar te empuje,/ por valles y barrancas,/ olmo, quiero anotar en mi cartera/ la gracia de tu rama verdecida./ Mi corazón espera/ también hacia la luz y hacia la vida,/ otro milagro de la primavera.

Bicentenario Mariano José de Larra

"Escribir en Madrid es llorar, es buscar voz sin encontrarla, como en una pesadilla abrumadora y violenta." M. J . de Larra

Imposible sustraerse a los pensamientos que vierte don Mariano en todos sus escritos, de unas palabras que rezuman sufrimiento; sufrimiento de una vida que se pondría la noche del 13 de febrero de 1837. Quisiera empezar mi andadura en este blog con una más esperanzadora entrada, pero no debemos olvidar que poco hay más esperanzador que el sentimiento que yace bajo un desgraciado acontecimiento. Es frente al sufrimiento cuando hombres y mujeres recapacitamos y somos capaces de enfrentarnos a nuestro futuro con fuerzas renovadas, habiendo aprendido de los errores. Tórnase indispensable dedicar una breve reseña a la figura de Fígaro aprovechando de la celebración del bicentenario de su nacimiento, dada la indispensable contribución de su obra a la literatura española del siglo XIX y, en consecuencia, de los venideros. Cuando Mariano José de Larra nace el 24 de marzo de 1809, en un Madrid ocupado por el ejército de Napoleón, hacía ya casi un año que había empezado la Guerra de la Independencia. Vemos cómo las circunstancias históricas marcan los acontecimientos personales de su infancia: hijo de notorio afrancesado, a los cinco años tiene que salir al exilio con sus padres, a Francia. En carta dirigida a su padre relaciona la angustia vital iniciada en aquellos años de su adolescencia con las circunstancias políticas actuales de la guerra carlista: "hasta ahora no he visto nunca delante de mí un horizonte bueno, y ahora empiezo a verlo malo si triunfa D. Carlos". Es sobrecogedor este desahogo referido retrospectivamente al muchacho de 1826, abriendo una continuidad vital iniciada en la adolescencia, con desavenencias familiares, cuando domina el ambiente represor del Absolutismo en "medio de esta oscura noche intelectual", al decir de Mesonero Romanos. Se anuncia ya la desesperanza y la melancolía de su visión de Madrid como un cementerio, pocos meses antes de su suicidio. A lo largo de su obra la desazón existencial se manifiesta siempre en función de la desesperanza política. En este punto quisiera detenerme para subrallar la actualidad del Pobrecito Hablador en estos tiempos de desazón provocada por una política insulsa y carente de respuestas que ofrecer a los ciudadan@s de este incipiente siglo XXI. Hoy, más que nunca, debemos revisar las anotaciones de Larra con el fin de tratar de entender qué nos ha conducido a esta lamentable situación en la que la corruptela política empaña las aspiraciones de mejora (en investigación, en cultura en definitiva) de un país en constante desarrollo y con un largo camino por delante.